1 any de records...

Últimament tinc moltes ganes de tornar a escriure, de tornar a deixar reflectits els meus pensaments en fulls en blanc que es van omplint de paraules,sentiments i sensacions.

Algunes persones pensaran que sóc una exagerada o que potser no cal dir tot alló que sents però, penso que, tot alló que et quedes t'acaba podrint per dins.

Com diria Adala, no diré que l'he estimat més que a ningú, perquè l'amor no és mesurable però si que puc dir que com a ell no n'he estimat a cap altra.

I avui fa un any del primer cop que vaig entrar al local i el vaig veure allà, on ahir tornava a estar fent una birra i, tot i que aquell dia no vam ni creuar paraula, es va començar a encendre una espurna que amb els mesos es convertiria en l'amor més bonic que he pogut viure fins ara.

Amb ell vaig aprendre a que es podia parlar de les propies inseguretats, que es podien compartir somriures però també mals moments, que dormir abraçada a la persona que estimes tot i que sigui a 40 graus és la cosa més meravellosa del món, que qui t'estima, t'estima encara que estiguis amb febre i amb un pijama horrible i plena de mocs, que la gent que confia en tu pot veure les teves capacitats més enllà de les que moltes vegades veu un mateix, que no has de tenir por a estimar des del cor i amb l'intensitat que necessitis, siguin dos dies, tres setmanes o 6 mesos.

I és per això que suposo que encara fa mal al recordar-lo. No és que no el vulgui deixar marxar és que sempre es quedarà present  però, suposo que algun dia aquest record que ara em crema es convertirà en escalfor i somriures per tots els bons moments que vam viure.

No l'he superat però dir que l'he superat crec que és el primer pas per fer-ho.